JANDRO,
JUGADOR DEL GIRONA FC
JOAN FONALLERAS I DANI
LÓPEZ (3ESOC)
El
meu nom és Alejandro Castro Fernández, però tothom em coneix com
Jandro. Vaig néixer en un poble d'Astúries que es diu Mieres, i
allà ja vaig començar a jugar en un equip del poble que es deia
Caudal Deportivo. Amb 15 anys vaig fitxar pel València i hi vaig
jugar en totes les categories, de cadet fins a sènior. Vaig anar 6
mesos a l'Albacete, 2 anys al Celta, 2 a l'Alabès, 2 al Nàstic de
Tarragona i 1 a l’Elche. Actualment formo part de la plantilla del
Girona FC, on em sento molt a gust.
Quines van ser les
sensacions que vas sentir en jugar la Champions?
Va ser una gran
experiència, va ser el màxim de la meva carrera futbolística.
Quan ets petit veus els millors futbolistes del món jugant allà i
ara ets tu qui hi jugues. És la competició més important a nivell
personal i d’equip.
Per quina raó vas
triar la ciutat i l'equip del Girona per venir a jugar?
En aquell moment la meva
carrera no anava gaire bé i no tenia massa opcions. El Girona em va
enviar una oferta i la vaig acceptar. Actualment fa 3 anys que sóc
aquí i estic molt orgullós de la meva elecció.
Quin creus que ha
estat el millor partit de la teva carrera? I amb el Girona?
Hi
ha hagut grans partits al llarg de la meva carrera, però el que
destacaria seria el hat
trick
que vaig marcar-li a l'Alabès amb el Celta: vam guanyar el partit
0 a 3. Amb el Girona destacaria el primer partit que vaig jugar, on
vaig marcar dos gols: debutar amb un equip i fer dos gols és molt
especial.
Quins
creus que són els teus defectes i els teus handicaps?
El meu gran defecte,
segurament, és que hauria d'ajudar més en defensa; els meus
handicaps, crec, la visió de joc, l'última passada i les faltes a
pilota parada.
Ets molt estimat al
Girona, ho notes?
Sí, és clar que sí.
Estic molt content a Girona, la gent m'estima i això es bo. Que el
camp s'ompli és un fet que t'ajuda a jugar millor, i quan no pots
més sempre va bé per arribar a realitzar aquell últim esprint.
Com pot ser que un
equip com el Girona, que l'any passat lluitava per salvar-se, ara
estigui en aquesta posició tan alta?
Potser el fet de començar
bé la temporada ens ha donat aquesta confiança d'estar a les
posicions altes de la classificació. L'any passat vam començar
malament la temporada i va ser força difícil de corregir.
Dels altres dos
equips en què has estat abans del Girona, a quin vas estar més a
gust?
Al Celta vaig estar molt a
gust durant 3 anys. A l'equip d'Albacete vaig estar-hi només 6
mesos, però en tinc molt bons records ja que vaig ajudar a pujar
l'equip a primera divisió. M'agradaria tornar a repetir l'ascens a
primera, però aquest cop amb el Girona.
Per quina raó vas
escollir jugar al mig del camp? Des del principi ja vas jugar-hi?
El primer entrenador que
vaig tenir va decidir que, segons les meves qualitats, hauria de
jugar al mig del camp. Des d’aquell moment sempre he jugat al mig
del camp.
Què en podries
destacar, de les teves etapes als altres equips?
De
l’etapa del
València destacaria el meu debut a primera divisió amb només 20
anys, tot i que la derrota va ser una molt bona experiència. El
Celta era un gran equip, i el fet de jugar la Champions i la UEFA
mai s'oblida. Finalment de l’època del Deportivo Alabés
destacaria la gran personalitat del president que teníem, el Sr.
Piterman.
Com et vas sentir en
guanyar una de les lligues més importants del món?
Em vaig sentir molt bé,
malgrat que no vaig jugar massa partits. A part de tot això, va ser
una molt bona experiència.
Què opines de la
nostra ciutat? Tens algun lloc preferit?
Crec
que la ciutat és molt tranquil·la. La gent m'ha tractat molt bé
des del moment en què vaig arribar. Tant jo com la meva família
estem molt a gust aquí. En general m'agrada tot de Girona,
especialment menjar unes tapes a Can
Vidal!
PREGUNTES
RÀPIDES:
Si no fossis
futbolista, a què et dedicaries?
No hi he pensat mai. Sempre
he volgut ser futbolista.
Menjar preferit?
Els
callos.
Beguda preferida?
Coca-cola.
Un lloc per viure?
València.
Ídol esportiu?
Rafa Nadal.
Ídol futbolista.
M'agradaven els que jugaven
a la meva posició: Zidane, Guti...
Un somni?
Ara mateix, pujar a primera
divisió amb el Girona.
Tal
com van les coses, aquest any aspireu a arribar als play-off?
Tal
com van les coses, treballarem per intentar pujar, directament o
jugant els play-off
.
Tens alguna
superstició?
Cap ni una.
..........................................................................................................................................................
RAFEL NADAL, PERIODISTA, ESCRIPTOR... I EXREDACTOR DE METASTASI!
JOAN FONALLERAS (3ESO C)
Sóc
el sisè d’una família de dotze germans, nascut a la plaça de
Santa Llúcia de Girona, el 1954. Vaig estudiar a les Escolàpies i a
l’Institut del carrer de la Força abans de passar cinc anys intern
al Collell, i després vaig fer el batxillerat superior estrenant el
Vicens Vives. Vaig començar com a periodista a Presència
i fent de corresponsal de diaris de Barcelona i, després d’un
temps de corresponsal a París, ser cap d’espectacles al
Catalunya/Express;
redactor en cap a El Punt;
cap de Catalunya a El
País; sots director al
Diari de Barcelona
i a El Periódico
i, finalment, director de El
Periódico de Catalunya.
He estat al grup fundador de El
Punt, promotor de
l’edició catalana de El
Periódico i he
col·laborat al llançament de l’Ara.
Rafel Nadal va guanyar l’any passat el 44è Premi Josep Pla convocat per l'editorial Destino amb la seva obra Quan érem feliços, que va ser el segon llibre més venut la diada de Sant Jordi a Catalunya. Quan érem feliços és un repàs autobiogràfic dels records d'infantesa de l'autor, i aquesta és la informació que vam trobar entre les seves pàgines:
Les cartes escrites al pupitre del Collell van ser el meu primer contacte amb l'ofici de periodista. Després vaig anar a l'institut de Girona i allà em vaig integrar al grup que feia la revista Metastasi. A la revista, tots fèiem de tot: l'escrivíem, buscàvem la publicitat a bars i hotels -com l'Arcada i el Peninsular-, la imprimíem en una "vietnamita" de les que després van servir per ciclostilar papers clandestins, la distribuíem i la veníem.
Quan érem feliços. Ed. Destino, 2012 (pàg. 299)
Rafel Nadal,
L’any
passat va publicar Quan érem feliços. Com ha estat l’experiència
d’escriure un llibre? D’on va venir la idea de començar-lo?
Tenia
la necessitat de posar per escrit un temps que s’està acabant, amb
l’esperança que mentre els més joves el podeu llegir, seguirà
existint. Escriure és un plaer enorme, sobretot quan no busques res
més que posar una paraula rere l’altra per tal que de manera
màgica comencin a aparèixer llums, colors, olors, gustos,
sentiments i passions. I de cop, darrere de les olors hi veus
paisatges i ciutats, i darrere de les passions apareixen les
persones... i ja tens un món que funciona sol.
Va
merèixer el Premi
Josep Pla
de narrativa, com es va sentir en rebre’l?
Feliç.
Sabia que el premi era la porta que podia fer que la gent em llegís
i quan vaig veure la porta oberta, entrar-hi va ser un plaer enorme.
Sabem
que és un llibre de records del passat. Va ser un procés difícil
fer memòria de tot el que explica? Va haver de parlar amb la família
per rememorar anècdotes?
Cada
dissabte ens trobem tots els germans i un piló de nebots a la taula
familiar de la mare -gairebé sempre som més de vint persones- i hi
fem uns debats memorables. En aquestes sobretaules tots ens
refresquem la memòria, els uns als altres, de manera que la història
col·lectiva és molt viva. No vaig haver de preguntar res, perquè
ens passem el dia parlant i en les converses passat i present es
barregen de manera permanent.
Va
pronunciar el discurs inaugural de les fires de Sant Narcís 2012.
Què li va representar aquesta experiència?
Il·lusió,
emoció i respecte. Parlar des del balcó de l’ajuntament és un
plaer molt gran, però també imposa i provoca certa por escènica.
Penses massa que vols quedar bé, fer-ho bé i t’agafa pànic que
falli alguna cosa.
En
alguns moments vam sentir crits demanant la independència. Era
aquesta la seva intenció a l’hora de fer el pregó? Què n’opina,
d’aquest tema?
Jo
només volia entretenir, emocionar i animar a la festa els qui
escoltaven i fer-los reflexionar sobre el moment tant apassionant que
vivim. Més que la independència m’interessa la llibertat.
Catalunya és una nació i té dret a triar lliurement el seu futur,
aquest és el tema. Si tenim dret a triar, avui segurament el millor
seria un camí independent, però un altre dia aquesta llibertat la
podríem fer servir per ajuntar-nos amb d’altres ciutats i d’altres
països europeus per tal de construir noves aliances. Qui sap?
El
que és irrenunciable és aquesta llibertat. I que al nostre costat
hi ha gent que pensa diferent, té sentiments diferents i també té
dret a expressar-los. Sempre hem de tenir present que el que pensem
nosaltres i els nostres amics pot ser diferent del que volen d’altres
i que també s’han de poder expressar i fer respectar.
Ara
ens agradaria parlar de la seva època d’estudiant: ens en faria
cinc cèntims?
Suposo
que, com la majoria, vaig tenir moments molt feliços, apassionants i
moments molt avorrits. Ara és quan m’adono del privilegi que vol
dir tenir totes les hores per preguntar-te i aprendre, per llegir i
escoltar, per viatjar i mirar...
Sabem
per Quan
érem feliços
que una de les seves primeres experiències en el món del periodisme
va ser a Metastasi,
la revista de l’institut en la qual col·laborem ara nosaltres. Com
resumeix el seu pas per la revista?
Hi
vaig aprendre que cal adaptar-se a un model, complir amb uns temps
d’entrega, casar els teus interessos literaris com a redactor i els
dels lectors... També ens vam haver d’espavilar a trobar bons
preus per a imprimir, distribuir, buscar anuncis...
Ens
ha fet una gran il·lusió descobrir que vostè es va iniciar en el
periodisme essent redactor de la que ara és la “nostra revista”.
Expliqui’ns alguna curiositat.
Hi
va haver algun número censurat pel director de l’institut, però
aquesta censura va ser sempre la nostra millor publicitat. Si
l’autoritat volia impedir que els alumnes llegissin alguna cosa era
senyal que el que es deia era potent!
Nosaltres
desconeixem la història d’aquesta publicació. Sempre ha estat la
revista del Vicens Vives? En el passat ja era una revista per a joves
redactors?
Va
tenir una vida irregular, que va arrencar un parell de cursos abans
que jo hi entrés, el 1969, de la mà de gent com Jordi Nadal, Àngel
Del Pozo (que hi feia uns dibuixos fantàstics), Valentí Güell...
Com
molt bé diu en un fragment del llibre, abans a la revista s’hi
publicaven anuncis. Podem intuir, doncs, que tenia un caràcter més
professional?
No,
el que passa és que la gent d’alguns bars de la ciutat entenia que
ajudant-nos es feien simpàtics al públic jove. I sobretot hi havia
en Lara del Rosaleda, el Peninsular i l’Arcada, que tenia una
voluntat molt clara de servei a la cultura i a la ciutat. Els anuncis
que li dibuixava l’Àngel del Pozo són de museu i s’haurien de
reivindicar i exposar.
Ens
sabria dir quin és l’origen del nom de la revista?
A
l’institut hi havia una figura (un bust) de guix del poeta romà
Pietro Metastasio, del segle XVIII, popular pels seus llibrets
d’òpera. Un any per sant Tomàs, patró dels estudiants, un grup
va treure el bust en processó per la Rambla i a l’any següent es
va convertir en tradició. A partir d’aquelles desfilades,
Metastasi
es
va convertir en símbol dels estudiants de Girona... Quan va veure
que els estudiants preparaven la revista, el Sr. Golobardes, el
professor de grec, va proposar-los reivindicar més seriosament el
nom de Metastasio i efectivament van batejar la publicació com a
“Metastasi reivindicat”.
Té
algun projecte per al futur: novel·la, assaig, algun treball de
recerca...
Estic
preparant un nou llibre que potser estarà a punt aviat.
Doncs
esperem que sigui ben aviat, i li desitgem un altre gran èxit.
Esperem que la seva trajectòria (és un dels millors periodistes de
Catalunya) sigui un estímul per a nosaltres. Moltes gràcies per la
seva amabilitat.
..........................................................................................................................................................
DANI MALLO, PORTER DEL GIRONA FC
Vaig néixer en un poble de Corunya que es diu Cambre. Vaig començar a jugar al meu poble amb els amics i vaig passar per totes les categories. Quan tenia 16 anys, el Deportivo em va donar l’oportunitat de jugar al club. Al Depor vaig passar per juvenil, després al B i al final al Sènior fins a l'any 2006. Vaig passar 10 grans anys a l'equip fins que l’Sporting de Braga (Portugal) em va fer una oferta i la vaig aprofitar. Vaig estar 3 anys a Portugal i després me'n vaig anar a Escòcia, al Falkrik. Allà vaig passar una molt bona etapa de la meva carrera, vaig ser mol estimat. Ara ja fa quatre temporades que sóc a Girona
.Per quina raó vas escollir la ciutat i l'equip del Girona per venir a jugar?
Era a Escòcia amb el Falkrik i el Girona em va donar l’oportunitat de tornar a Espanya. No la vaig desaprofitar ja que tinc dona i un fill. Ara puc estar amb ells.
.Per quina raó vas escollir la ciutat i l'equip del Girona per venir a jugar?
Era a Escòcia amb el Falkrik i el Girona em va donar l’oportunitat de tornar a Espanya. No la vaig desaprofitar ja que tinc dona i un fill. Ara puc estar amb ells.
Quin creus que és el millor partit de la teva carrera?
El de la Champions sens dubte. Vàrem jugar contra el Manchester United d'Anglaterra i vam guanyar 2 a 0 amb el Depor. Vaig ser el porter titular i em van dir que havia estat l'únic porter imbatut contra l'United aquell any.
A l'hora de ser al camp, quins diries que són els teus defectes i els teus handicaps?
De defectes, no sabria quin dir-te, suposo que molts. Handicaps, hauria de ser més alt però no em queixo.
Creus que el Girona pot tirar endavant amb els joves del planter?
Sí, hi ha joves molt interessants. Hi ha molta gent a la qual se li ha donat l'oportunitat de pujar al primer equip i els joves no l'han desaprofitada. Aquest any ja ho han demostrat per exemple David Juncà i Pere Pons.
Què opines sobre la mascota i l'himne del Girona?
Aquestes coses són del màrqueting, no m'hi poso. Però l'himne està prou bé i pel que es pot veure, la gent el canta i és enganxós, i això és senyal que agrada.
Sents molta responsabilitat en ser el porter?
És un lloc de responsabilitat. Al principi, quan ets petit, de vegades sents por quan jugues amb el peu i et costa, però al final t'hi acabes acostumant.
Per què vas escollir la posició de porter? Des de ben petit ja ho eres o amb l'edat t'hi vas convertir?
Sempre m'ha agradat jugar en aquesta posició. Quan era petit, em cridava molt l'atenció veure aquells que anaven vestits diferent que els demés i no els agradava tant marcar gol. Sempre he estat porter. Vaig provar de ser jugador de camp però no em va agradar.
Què en destacaries, de la teva estada a Portugal i a Escòcia?
Anar a Portugal va ser un canvi dur i em va costar adaptar-me ja que era el primer cop que sortia d'Espanya. En canvi d'Escòcia només en puc parlar bé. Anar a Escòcia va ser una experiència molt bona i gràcies a això vaig poder aprendre anglès. Vaig ser molt estimat allà i van ser molt hospitalaris amb mi. Foren tres anys molt bons.
Com va ser l'experiència de jugar la millor competició del món?
Un somni molt gran. Jo era d'un petit poblet i vaig poder arribar a aquesta competició: com ja he dit, ha estat un somni. Des de l'himne de la Champions al principi i quan els nens onejaven la silueta de la pilota de la Champions. Va ser magnífic.
Quins records tens d'anar amb les seleccions inferiors espanyoles? Suposem que vas coincidir amb grans jugadors. Ens en podries dir algun?
Anar a la selecció va estar molt bé ja que vaig poder conèixer grans personalitats del futbol actual. Vaig estar amb jugadors com Xavi Hernàndez, Íker Casillas, Pepe Reina, Dani Aranzubia o Pablo Orbaiz.
Què n’opines, de Girona? Algun lloc preferit?
Girona és una ciutat on estic molt a gust. Quan fa bon temps encara és millor. M'agrada passejar per la rambla, pel carrer nou, pel barri vell. Però com ja he dit, quan fa bon temps m'agrada més.
Ara, per acabar, farem un seguit de preguntes ràpides:
Si no fossis futbolista, a què et dedicaries?
Suposo que arreglaria cotxes perquè m'agrada molt la mecànica.
Menjar preferit?
Arròs a la cubana.
Beguda preferida?
Coca cola.
Un lloc per viure?
A Corunya, al meu poble.
Quins idiomes parles?
Gallec, castellà, portuguès, anglès i ara estic aprenent català.
Ídol esportiu?
Luis Miguel Arconada i Peter Shmeichel, dos grans porters.
Un somni?
Tornar a jugar a primera divisió i, si és amb el Girona, millor.
A què aspireu aquest any?
De moment a salvar-nos. Encara que estiguem a la part alta de la taula, de moment volem aconseguir els 50 punts.
Què suposa ser el capità de l'equip?
És un orgull ja que et trien els teus companys i això significa que fas bé la teva tasca.
Moltes gràcies i molta sort amb l'equip.
DANI LÓPEZ (3ESO C)
DANI LÓPEZ (3ESO C)
..........................................................................................................................................................
EL CLAUSTRE: UNA DE POETES
JOAN GUEROLA I TOLSÀ
JOAN FONALLERAS i MARINA BARBOS (3ESO C)
Quan vas començar a interessar-te per la literatura?
De ben jove, als 18 anys, ja vaig publicar algun escrit.
T'és difícil escriure?
Quan un té alguna cosa a dir s'ha d'escriure, però si no té res també s'ha d'escriure. Sempre s'ha d'escriure ja que en poden sortir sorpreses. Una altra cosa és escriure bé, això depèn bastant del dia, vull dir l'estat d'ànim, de si ets capaç de seguir les instruccions dels mestres, de no escriure com si estiguessis fent el menú d'un restaurant, o l'itinerari d'una agència de viatges. Hi ha moments en què pots escriure poemes gairebé perfectes, amb tot allò que s'ha de comunicar i prou, sense que hi ha hagi informació, només i únicament tractar que el poema desperti emocions i sentiments. Pel que fa als meus contes, tenen la informació necessària i les paraules que crec que els cal, sense adjectius o gerundis que empipin, no cal posar res d'inútil. I és que en la maquinària del conte s'ha de vigilar la precisió matemàtica.
Què vols dir amb tot això?
Quan dic que s'ha d'escriure sempre vull dir que sento que alguna cosa succeirà. En el cas d'un poema podria ser mig vers, un vers sencer o dos versos. Si és per un conte pot ser l'inici. També pot ser que allò escrit no valgui per a res. Bastants fulls escrits han estat oblidats o llençats a la paperera. Segur que n'he escrit moltíssims i no n'he aprofitat ni un cinc per cert. Amb allò que em queda puc fer servir la fantasia i falsificar situacions i dades, permetre'm volar per tal de gaudir.
Més tard ve la tasca de reescriure tants cops com sigui necessari. El fet d'afegir text per construir un conte o un poema més llarg no ens assegura un resultat millor. Més d'un cop corres el risc de pifiar-la.
Quan escrius un poema t'hi pots passar molt temps. Rellegint i rectificant, encara més del doble. El mateix, o potser encara més temps, passa amb el conte. Hi ha contes que he escrit tal vegada uns déu cops amb l'objectiu de trobar una primera frase que deixi corprès el lector, així com saber crear el que sigui per mantenir viu l'interès del lector i que trobi un final sorprenent. Tot això costa molt i molt. Un conte és molt laboriós.
Quina va ser la teva primera publicació? I l'última?
Vaig publicar el primer llibre de poemes en 1977. Durant la dècada del 2000 al 2010 he publicat un llibre de poemes, Pessigolleig del silenci, a mitges amb Dolors Vilamitjana, i un conte a Antología 2006 Cuentos, a Buenos Aires. No vaig poder assistir a la presentació perquè era massa lluny d'aquí. L'última va ser Fonts d'Otos, uns quants poemes sobre fonts.
Hi ha alguna curiositat sobre aquest últim llibre?
És un recull de poemes que em desperta i que ha despertat emocions les quals he pogut compartir amb altra gent. Hem gaudit d’un reguitzell de vivències. D'altra banda, vull esmentar que una professora de matemàtiques que el curs passat era al centre, la Roser Matas, hi ha col·laborat amb unes il·lustracions.
T'és difícil combinar el treball a l'institut amb l'escriptura?
No, escriure és un avantatge, m'allibera dels molts maldecaps però alhora és molt difícil: arribes de l'institut fatigat i amb ganes de descansar, i en l'últim que penses és a escriure. També sovint cal corregir exàmens o treballs i no es poden compaginar les dues feines. Tot i això, per mi és un complement de l'altra feina i m'agrada.
Quin gènere és el que t'ha agradat més?
A hores d'ara, el conte. Té un mecanisme propi de les matemàtiques. Ha de tenir intensitat, concentració i fascinació amb l'objectiu que et tingui ben atrapat, ha de suggerir més del que hi ha escrit però a la vegada ha de fer pensar el lector. El llenguatge també ha de tenir la mateixa funció d'exactitud i economia narrativa. Un adjectiu mal usat i mal col·locat pot trencar l'ordre, i sobretot no perdre el punt de vista del narrador, cosa que és imperdonable.
T'agradaria que t'encarreguessin de fer algun conte relacionat amb l'institut?
Difícil, però no impossible.
Tens algun treball planejat per al futur?
Cap. L'escriptura l'has de deixar rutllar.
..........................................................................................................................................................
..........................................................................................................................................................
LLUÍS LUCERO
JOAN FONALLERAS i MARINA BARBOS (3ESO C)
Lluís Lucero Comas neix a Girona l'any 1967. Dels 6 als 18 anys va al Bell-Lloc del Pla on el seu pare treballa com a professor d'educació física. Als 6 anys comença a estudiar francès i als 9 anys anglès. Pels volts dels 15 anys li comença a agradar especialment la literatura i el teatre i ja escriu poesia. A la universitat estudia primer Filologia Catalana i després Filologia Clàssica. Acaba de publicar el seu primer llibre de poemes, La lenta digestió de les crisàlides.
Et consideres un lletraferit?
Sí, i un tastaolletes, ja que tinc interessos molt diversos, sempre al voltant de la cultura, les llengües i la literatura, però m'ho prenc força bé -tot i les connotacions negatives que el mot pot tenir. I també ferit per la llengua perquè m'agrada escoltar, llegir, escriure i ser escoltat.
Quina és la que t'ha agradat més ensenyar?
Sobretot el francès, ja que és primera llengua estrangera al Sobrequés, institut on vaig ensenyar, i que també ho va ser durant molts anys al Vicens Vives. Hi havia pocs alumnes a les classes, eren treballadors i tenien ganes d'aprendre. Ens presentàvem a diferents concursos i era força divertit. El llatí també és una llengua en la qual hi ha pocs alumnes a classe i que tenen interès a aprendre. En canvi en català se supera la trentena d'alumnes i en segons quins contextos socials aquests no troben útil aprendre-la.
Tenies previst publicar un llibre de poesia?
No. Escric poemes des d'abans de fer la majoria d'edat. En haver de participar en algun recital de poesia, feia un índex de les meves composicions i m'adonava que n'hi havia moltes. Els amics i la gent que m'escoltava em deien que recopilés tots els poemes per poder-los llegir amb calma, però no tenia previst fer-lo. Un dia, la meva mare em va dir que el millor regal que li podria fer pels seus 70 anys era publicar un llibre, i per fer feliç una mare es fa tot.
Suposo que va ser una feina que li va suposar molt de temps. Com s'ho feia per combinar la feina amb l'institut i el treball del llibre?
Ja tenia la majoria dels poemes escrits, m'hi vaig posar un parell de tardes perdudes, cansat de l'institut i, per desconnectar, vaig anar seleccionant poemes. Va ser una feina agradable.
Els seus alumnes saben que ha fet un llibre. El tracten diferent? La gent el para pel carrer?
Alguns alumnes de l'any passat, que ara ja són fora del Vicens Vives, i d'altres de batxillerat, ho sabien i van assistir a la presentació del llibre. De moment la gent del carrer que ja em coneix pels recitals i per altres aspectes em fan preguntes sobre la publicació i em feliciten per aquest fet.
Va ser fàcil tractar amb l'editorial?
Va ser força fàcil tractar amb l'editorial Curbet Edicions ja que conec el propietari -els seus fills havien estat alumnes del nostre institut. Amb les tecnologies d'ara, va ser sobretot molt ràpid i molt fàcil i, suposo, no gaire car.
En què està inspirat el títol? Té alguna cosa a veure amb algun poema?
Va ser un dels aspectes més difícils de tot el procés. L'origen del títol està mig explicat a la nota de l'autor, al final del llibre. El títol és La lenta digestió de les crisàlides: “lenta” pel temps que he trigat a fer aquest llibre.
De quina manera ha triat els poemes?
D'una banda vaig agafar poemes que ja s'havien publicat, i també els que m'agradaven. El llibre no té una estructura dividida en parts però sí que hi ha algunes línies temàtiques: poemes sobre -o a partir- de llocs geogràfics concrets (Girona i rodalies, França i Itàlia); d'altres d'inspirats en experiències artístiques (quadres, pel·lícules, llibres); poemes sobre sentiments i vivències, etc.
Què ha estat el més difícil de tot?
El títol del llibre. I els títols d'alguns poemes. També va ser difícil decidir-me a publicar i la pressió.
Sabem que va fer ressenyes a la Revista de Girona, traduccions i altres treballs. Excloent-ne aquest llibre, quin altre treball és el que li ha agradat més?
Hi ha dues coses que em van agradar molt de fer. Una és haver tingut cura de l'edició del llibre El temps immòbil de Mercè Ferrer, poeta i pintora morta fa uns anys, i també de la dels poemes de Maria Castanyer -sobre una selecció feta per Narcís-Jordi Aragó. La segona haver format part de l'equip de traductors que, dirigits per Mariàngela Vilallonga, va editar el Dietari secret del Burckhardt amb motiu de l'any Borja.
Què ens pot dir de la “Nit de Poetes” que presenta des de fa anys?
Va començar l'any 1993 com una iniciativa ciutadana de la zona de Cort Reial i plaça de l'Oli. S'articula sempre en dues parts: una primera dedicada als poetes d'ara i de sempre i una segona dedicada a homenatjar un poeta de la tradició literària catalana del segle XX. Actualment es realitza al pati de les Magnòlies de l'antic hospital de Santa Caterina, actual seu de la Generalitat.
Quant a la meva implicació en aquesta activitat, tot va començar quan Carles Vivó -l'autor del dibuix que il·lustra el cartell de la Nit- em va trucar per parlar de “Nit de Poetes”. Em vaig alegrar molt perquè em pensava que era per convidar-me com a poeta, però en realitat era per tal que m'ocupés de la presentació de la primera part. Després dels primers deu anys, l'antiga “Coordinadora Nit de Poetes” va passar el relleu organitzatiu a l'Associació d'Amics de la UNESCO de Girona. L'any que ve arribarem a la vintena edició i confiem que en vinguin moltes més.
Ens podria dir alguna cosa respecte a les traduccions i els poemes en altres llengües?
La llengua de la meva poesia és gairebé sempre el català, però també he escrit poemes en altres llengües: en castellà pel casament d'una amiga de família gallega; en francès i italià, quan estudiava aquestes llengües a l'Escola Oficial d'Idiomes i es van convocar concursos literaris pels volts de Sant Jordi; i també un en llatí per participar al “III Certamen Poeticum Linguae Latinae” que convocava la professora de llatí de la UdG i al qual estàvem “obligats” a participar els alumnes de segon i tercer de Filologia Catalana que també fèiem llatí. Aquestes experiències han estat sempre molt interessants i, sovint, satisfactòries. Tant, que a vegades, sobretot si sóc a Itàlia, els textos se m'imposen directament en italià.
Pel que fa a les traduccions, és un exercici molt interessant i enriquidor traduir poemes d'altres autors. Tanmateix, se'm fa difícil, a voltes, traduir al català els meus propis textos.
..........................................................................................................................................................
EL CLAUSTRE
VEGA BARTOLOMÉ I MONTSERRAT JUHERA: L’EXPERIÈNCIA ÉS UN GRAU!
Ja fa molts anys que la Vega Bartolomé i la Montserrat Juhera estan vinculades a aquest centre. Tenen i han tingut vides molt diferents: una és d’Herramélluri, un petit poble de la Rioja, terra que va veure néixer la llengua castellana; l’altra, catalana de soca-rel, neix a Girona i passa la infantesa i la joventut a Verges. I no obstant això, la vida les ha portades pel mateix camí i totes dues exerceixen de professores, de Biologia i d’Anglès respectivament. Avui intentarem conèixer una mica més les seves vides i com encaren el futur.
 |
La Monserrat i la Vega
|
PARLEM AMB VEGA BARTOLOMÉ
Hem anat a veure la Vega per parlar una estona amb ella. D’aquesta xerrada us en fem cinc cèntims en les línies que teniu a continuació. Val a dir que ens ha resultat una professora molt familiar i en-tranyable, que estima els alumnes i estima la seva feina; una persona compromesa amb l’ensenyament a qui, segons hem pogut saber pels mateixos estudiants, tothom que ha gaudit de les seves classes recorda amb tendresa. Destaca per la seva puntualitat anglesa.
Vega Bartolomé, professora de Biologia del nostre l’institut, diu que ella no se sent immigrant, ja que va arribar fa molt de temps per estudiar (sabeu per què? El seu xicot, avui el seu home, va marxar del poble per venir a estudiar a Barcelona, i ella s’hi va animar. El que fa l’amor!) Tot i que no ha abandonat la seva llengua materna, està totalment integrada a Catalunya, ja hi està ben arrelada: té els fills aquí, hi té la feina i molts amics,...
Ja fa 32 anys que treballa al Jaume Vicens Vives, malgrat que aquest no és el primer centre on ha estat, va ensenyar en un institut de Figueres i en un altre de Barcelona, on impartia classes a nocturn i era més jove que els seus alumnes. Ens explica que durant aquests 32 anys hi ha hagut molts canvis: comenta que quan es van fer les obres, per exemple, la situació era molt caòtica; i que quan va començar a treballar a l’institut alguna vegada li havien cridat l’atenció perquè anava amb texans i vambes, encara que ens sembli mentida: els professors anaven vestits de manera més formal.
Com a bona riojana, tot sovint viatja a la seva terra, sobretot perquè allà es retroba amb tota la seva família, que és molt nombrosa: té nou germans!
Vega Bartolomé encara amb il·lusió el seu futur, diu que no sap quan es podrà jubilar, però espera que sigui aviat, perquè tot i que té molta experiència, és conscient que ha de donar pas a professors i profes-sores més joves. Quan arribi el moment de dir “adéu” a la seva vida docent, es dedicarà a fer coses que li agradin.
Una de les opcions que li interessa és treballar en una ONG, malgrat que no té previst marxar de Giro-na, perquè és una ciutat que li agrada. Evidentment, seguirà anant sovint a La Rioja, probablement més que no pas ara. Una altra de les ocupacions a què es dedicarà quan es jubili és viatjar, anar a visitar llocs i països que sempre ha tingut ganes de conèixer però que les circumstàncies no li han permès de veure.
Li demanem algunes qüestions més personals, i les respon sense cap mena de problemes: “No tengo secretos”, ens diu a mitja veu.
Tres coses imprescindibles. La família.
No, aquesta no s’hi val. Bé, doncs: un pintallavis, un fulard (hivern i estiu) i una mica de xocolata.
No voldries... Tornar a fumar, he substituït el tabac pels dolços.
Un plat. “Chuletas al sarmiento”. La carn, cuita amb llenya de sarment, que és la branca de la vinya, té un gust especial, deliciós. Us animo que ho proveu. Per cert, m’agrada menjar perquè suposa passar una bona estona conversant, en bona companyia.
La cuina? M’agrada moltíssim cuinar, sobretot plats tradicionals.
I ara dues preguntes típiques: últim llibre que has llegit. Dime quién soy, de Julia Navarro. És un repàs de la història d’Espanya. Molt bo, definitivament.
Un color. Només un?
Només un. D’acord: blau-verd-marró.
Vega, moltes gràcies per la teva amabilitat.
CONVERSEM AMB MONTSERRAT JUHERA
Fa uns dies vam demanar una cita a la Montserrat Juhera. Ens rep amb molta serenor, preparada per explicar-nos allò que li vulguem demanar, disposada a col·laborar amb nosaltres i amb un somriure als llavis en tot moment. Sabem que imparteix clas-ses a 4t d’ESO i batxillerat, i hem de quedar bé: és probable que sigui la nostra professora d’anglès. Els estudiants que la coneixen diuen que és exigent, però que sap recompensar l’esforç.
Montserrat Juhera és professora d’aquest centre des de l’any 1991, però per a ella no va suposar cap no-vetat arribar-hi quan se li va atorgar aquesta desti-nació. Ja hi havia estat abans: n’era exalumna.
Va començar la seva tasca docent com a mestra de primària en una escola de Platja d’Aro, i llavors va ensenyar a l’Escola Bruguera. Quan va arribar al Vives va viure una experiència estranya: haver de tre-ballar estretament amb els que havien estat els seus professors. Aquells a qui havia tractat de “vostè” a l’aula esdevenien ara els seus companys de feina. Tot un repte!
Sempre li havia agradat ser professora, des de ben joveneta. De fet, el seu pare era mestre. Però mai no s’hauria imaginat que acabés ensenyant anglès, ja que li agradaven més altres assignatures, com ara matemàtiques o biologia. S’havia plantejat, quan era una nena (per cert, molt responsable, obedient i complidora), desenvolupar alguna professió on po-gués parlar per un micròfon perquè quan anava a l’escola feien una activitat d’aquest tipus i a ella li agradava molt, i li sortia molt bé. Fins i tot havia guanyat concursos. “Somnis d’infantesa!”-sospira.
Ha viatjat a països de parla anglesa: Anglaterra, Ca-nadà i Irlanda, per aprendre anglès primer, per per-feccionar-lo després, i sempre pel plaer de viatjar. També ha estat als Estats Units, on es va quedar a viure una temporada, concretament en un poblet de Pensilvània. Allà, diu, tot era molt gran: les distàncies són enormes, tot és lluny! De jove havia fet estades a França, a Perssigny Les Pins per treballar en unes colònies d’estiu i per aprendre l’idioma. Hi va viure anècdotes divertides. Com a curiositat: va residir un mes en un castell, el Château de La Valette, ara pro-pietat del poble francès, on recorda que tot i ésser estiu passava molta fred.
Ens recomana marxar a estudiar o a treballar a l’estranger: parlar llengües és molt important per a la formació del jovent.Un país a on no ha estat mai és Austràlia, ens diu que li agradaria molt anar-hi i se li il·luminen els ulls. “Potser serà el meu pròxim projecte –somriu.”
Ara, les preguntes personals per a ella.
Un plat. Arròs a la cassola, a la catalana
La cuina? No és el meu fort, precisament. No m’agrada massa cuinar.
I ara dues preguntes típiques: últim llibre que has llegit. A Week in December, de Sebastian Faulks. És un retrat del Londres actual. Interessantíssim.
Una passió. Dues?
Va, dues. La música i el mar. Durant més de vint anys, he cantat en diferents corals. Actualment tam-bé estudio cant. I no podria viure lluny del mar. De fet, passo temporades en un poblet de costa encisa-dor.
Montse, esperem retrobar-te a batxillerat. Ens ho tindràs en compte?
..........................................................................................................................................................
EL CLAUSTRE
Miquel Escarrà, coordinador informàtic i Marta Orts, coordinadora eduCAT
Enguany, participa en el Programa eduCAT 2.0 l’alumnat de 1r, 2n i 3r d’ESO. Aquest programa és un projecte que pretén promoure i normalitzar l’ús dels recursos digitals en el procés d’ensenyament-aprenentatge en el cicle superior de primària i a secundària. Cal dir que la utilització de l’ordinador personal i els llibres digitals només en són una part, d’aquest projecte.
Quines novetats teniu pensades per a aquest any?
Hem creat un formulari de consulta en línia (consulta eduCAT) que es troba a l’opció de menú del portal “Serveis” (i dins d’aquesta, a “Enquestes”). Des d’aquí els alumnes, les famílies i el professorat poden fer-nos arribar problemes, dubtes i suggeriments relacionats amb l’ús dels ordinadors personals dels alumnes (programari, aspectes tècnics, etc.), els llibres digitals (activació de llicències, codis i contrasenyes d’accés, etc.), l’accés al Moodle (entorn virtual d’ensenyament i aprenentatge), a la intranet del portal o jvv-virtu@l, etc.
Enguany, també, s’ha optat per donar un correu gratuït de centre (nom d’usuari de centre@jvvgirona.eu) a l’alumnat de 1r i 2n d’ESO. És un compte personalitzat del Gmail. Amb aquesta acció es pretén que els alumnes utilitzin un correu formal, segur i fiable que els permeti relacionar-se amb el professorat i amb els altres alumnes en tot el que faci referència a qüestions acadèmiques.
Voleu afegir una nova Wi-Fi que vagi més de pressa?
Tant de bo estigués al nostre abast! Però l’equipament i la infraestructura de tot el que es refereix al projecte eduCAT depèn del Departament d’Ensenyament. Des de la fi del curs passat som un institut ben tractat en aquest sentit, se'ns va millorar l'ample de banda i els accessos a Internet són molt més ràpids que en altres centres. I molta activitat es manté dins de la xarxa pròpia del centre –una garantia.
Qui s’encarrega d’arreglar els ordinadors espatllats dels alumnes?
Els portàtils, com a ordinadors personals, són propietat dels alumnes. Per tant, sou vosaltres els que n’heu de tenir cura i vetllar per la seva conservació i pel seu manteniment. Quan l’ordinador està en període de garantia, les reparacions s’han de gestionar a través del fabricant o de la botiga on s’ha comprat. Quan s’ha exhaurit el període de garantia, aleshores cada família pot triar el servei tècnic. Recomanem, però, que es demani més d’un pressupost i que es comparin preus i prestacions.
Sou d’ordinador o de llibre a l’aula?
A les aules ordinàries, si necessitem un diccionari o un llibre i és de paper, n'haurem de traginar 30; una enciclopèdia sol tenir més volums que un diccionari; hi ha programes de simulació de treball en laboratoris, ... Cal continuar?
A l’Aula de Música, concretament, combinem l’ús de l’ordinador personal amb la llibreta tradicional, i el llibre digital i el de paper. Els alumnes tenen accés al llibre digital en línia però, a més, a l’aula de Música tenim el mateix llibre en format paper. També en tenim altres d’altres anys, per quan cal comparar informacions, ampliar-les o reforçar-les. Així que diríem que encara no hem eradicat definitivament el llibre de paper!
Com veuen els alumnes de primer això de treballar amb l’ordinador?
Caldria que els ho preguntéssiu a ells... De moment, però, hem de dir que els veiem molt il·lusionats, amb ganes d’aprendre tots els recursos a l’abast.
I la directora?
Tot i que és una pregunta que hauríeu de fer-li a ella, si el projecte eduCAT s’ha tirat endavant ha estat perquè ho ha vist sempre molt clar. Però cal tenir en compte que, com us dèiem abans, el projecte és molt més que utilitzar els ordinadors portàtils; comporta l’ús d’eines i estratègies de treball cooperatiu i col·laboratiu, i això implica aprendre a treballar en grup de manera organitzada i eficient, amb una actitud de compromís i respecte envers els altres.
Els professors s’entenen bé amb el Moodle?
El Moodle el va crear una persona que havia treballat molt de temps amb programes educatius, però no li feien el pes; de seguida va tenir professors de totes les matèries i de tots els nivells que van contribuir a millorar-lo i fer-lo més àgil, funcional i divers, des de tot arreu del món. El Moodle, doncs, entén els professors. I els professors entenen el Moodle in crescendo. Això deu ser entendre's.
Hi ha novetats?
De vegades hi ha novetats imperceptibles, com ara les millores de connexió, que no es noten, com sembla per una pregunta anterior.
A hores d'ara ja hi ha hagut alguna novetat: tenim més aules amb accés a Internet per la xarxa eduCAT; anirem millorant els serveis dins del centre: ara hi ha exemplars dels llibres digitals de disponibilitat quasi immediata,... També millorarem el servei de correu electrònic de relació amb l'alumnat a mida que es vagi incorporant al centre. I més coses.
Ens podeu donar alguns consells per al manteniment de l’ordinador?
Quan no el feu servir i quan el traslladeu d’un lloc a l’altre, deseu-lo dins d’una funda o estoig de protecció. També, utilitzeu els armariets o els baguls d’aula.
Quan l’utilitzeu, no poseu res (llapis, bolígraf, llibreta, ulleres...) entre la pantalla i el teclat.
Eviteu obrir i tancar la tapa per un lateral perquè la xarneres treballen de manera asimètrica. És millor que ho feu pel mig.
Els netbooks són un tipus d’ordinador portàtil que, per les seves prestacions, serveixen per accedir a Internet i obtenir la informació que circula per la xarxa (com els llibres digitals, els diccionaris i enciclopèdies en línia, planes web educatives, etc.) i al correu eletrònic per enviar i rebre documents (en comptes d’utilitzar dispositius USB) o compartir documents amb el compte de correu Gmail (Google Docs). Els ordinadors del Programa eduCAT tenen un programari bàsic per realitzar les tasques acadèmiques de totes les àrees curriculars. No hauríeu d’instal·lar-vos programes que no us hagi recomanat el professorat: alenteixen el funcionament de l’ordinador i de la xarxa, i alguns us poden causar problemes.
Penseu també a mantenir-vos vosaltres en bona relació amb l'ordinador: recordeu els consells per a l'ús d'una Internet segura, seguiu els consells dels pares i no feu accions en què els vostres pares no us hagin assessorat si suposen un perill per a la vostra seguretat i intimitat.
