APRENENTATGE AMB ALUMNES DE LA MATEIXA AULA
DOLORS FALGÀS (Psicopedagoga de l'institut Jaume Vicens Vives)
Aquest escrit va dirigit a mestres i professors que creuen que els alumnes aprenen ensenyant els seus companys d’aula. Quan parlo de treball en equip no em refereixo a un grup de 5 o 6 alumnes, normalment vull dir treball en parelles asimètriques, amb l’objectiu d’adquirir o millorar alguna competència curricular o simplement fer determinats exercicis programats d’una àrea concreta. Cada membre de la parella desenvolupa un rol, el de tutor, que aprèn ensenyant, i el del tutorat, que aprèn a partir de les ajudes i el suport del seu company, normalment de la mateixa edat.
Una de les claus de l’èxit de l’aprenentatge entre iguals és entendre que ensenyar és una bona manera d’aprendre (CORTESSE, 2005).
Fa molt temps s’entenia que el professorat era l’únic dipositari del saber i l’únic capaç d’ensenyar. I sovint encara es considera que parlar a classe és un delicte perquè minimitza les interaccions entre alumnes: és cert que quan algú explica cal callar per poder escoltar, però estar en silenci durant 45 o 50’ a dins les nostres aules ja fa temps que és difícil de fer. Una de les conseqüències d’aquesta manera d’actuar és la limitació de les fonts d’ajudes disponibles a l’aula. Si l’ajuda pedagògica només prové del professor, la proporció d’ajuda en un grup nombrós és molt limitada i això és una font de frustració perquèaquest no pot arribar a tothom.
I una segona conseqüència, com explicaven David Duran i Sílvia Blanch (2008) és la sensació de solitud produïda per creure’s l’únic responsable d’oferir oportunitats d’aprenentatge a tots i cadascun dels alumnes.
Molts mestres són conscients que aprenen dels seus companys, que els alumnes també poden actuar de mediadors dels seus iguals i que les ciències de l’educació ens parlen de la importància de la interacció amb altres –també amb iguals- com a mecanisme d’aprenentatge.
El peer power o “poder entre iguals” és un recurs que ens permetria convertir les aules en comuni-tats d’aprenents gràcies a les ajudes mútues que s’ofereixen entre ells, sota la nostra supervisió.
Però com tot, s’ha d’aprendre; aprendre a estructurar les interaccions entre iguals per tal de fer el pas del simple treball en grup al treball en equip. De fet, la diversitat dins els equips ja la tenim: els alumnes més capaços aprendre i els companys que necessiten ajuda extra. Aquesta consideració fa que l’alumne amb dificultats no només sigui acceptat i valorat, sinó que tingui moltes més oportunitats d’aprendre.
Hi ha una bona colla d’estudis que han posat en relleu la importància de les destreses interpersonals i cognitives imprescindibles que el treball en equip proporciona. Ser capaç d’organitzar-se, treballar amb altres, resoldre petits conflictes, negociar, arribar a acords, fomentar l’escolta activa, oferir, demanar i acceptar ajudes, acceptar altres punts de vista o empatitzar, assolir més autonomia, la retroalimentació immediata, etc.
Algunes característiques en les quals cal aprofundir serien:
• Fer les ajudes tan recíproques com sigui possi-ble. Practicar el principi “tots podem ajudar i ser ajudats”. Cal crear situacions que donin l’oportunitat a alumnes amb vulnerabilitat de poder ensenyar els seus companys.
• No forçar l’amistat. Si sabem que a en Carles no li agrada treballar amb la Clara, abans de forçar una situació caldria esbrinar el perquè de l’enemistat.
• Ensenyar a sol·licitar ajuda de manera adequada i agrair-la. Però també a rebutjar-la, de forma correcta, quan no és necessària.
• Si convé, estructurar les interaccions en el treball en equip (amb guions, pautes, autoco-rreccions d’exercicis, etc.) a fi de facilitar que els alumnes aprenguin a oferir ajudes efectives i ajustades.
Aquest mètode d’aprenentatge cooperatiu anomenat tutoria entre iguals ja fa temps que es porta a terme a moltes aules d’infantil, a escoles de primària (us sona “Llegim en parella”?).
En l’àmbit anglosaxó (peer tutoring) i també a Catalunya hi ha pràctiques escolars molt riques (DURAN, 2006) i ha resultat eficaç per a la millo-ra de la comprensió lectora d’alumnes amb dificultats, així com en instituts de secundària: ho he observat en la resolució de problemes, per exemple, o quan hi ha concursos matemàtics (Fem Matemàtiques o els concursos on line). No cal oblidar les diferents opcions que es realitzen en casals, esplais, caus,... en l’educació del lleure.
Pels que vulgueu ampliar la informació, busqueu GRAI, un grup de recerca de l’ICE de la Universi-tat Autònoma de Barcelona que ha editat mate-rial molt interessant.
Més informació:
http://ice2.uab.cat/grai/documents.htm: Aquí hi trobareu una llista de documents i llibres
http://ice2.uab.cat/grai/linkscatala.htm una altra llista de pàgines web sobre aprenentatge entre iguals
..........................................................................................................................................................
ENEMISTAR-NOS O MEDIAR? VET AQUÍ LA QÜESTIÓ!
ERNEST LUZ I MASERGAS (Psicòleg de l'institut JVV)
Diu la llei del talió: Ull per ull, dent per dent. I, malgrat ser una afirmació bíblica, sempre m’ha semblat ben poc encertada. Crec que era Ghandi qui deia que, si la seguíssim al peu de la lletra aviat quedaríem tots plegats cecs i desdentegats.Quan entrem en conflicte amb algú, no pot ser que l’única opció sigui la vendetta –la revenja pura i dura- i que guanyi el més fort. La llei de la selva potser –i només potser- és vàlida per les pel·lícules del far west, en les quals el pistoler més ràpid és el que s’endu la noia més bonica i el reconeixement de tots els habitants del poble que acaba de deslliurar del jou del dolent de torn. Però hem de recordar que estem parlant de pel·lícules i no pas de la vida real.
En el dia a dia, el que vivim totes i tots, és preferible una opció de resolució de conflictes, de mals entesos i de comunicació confosa, millor que no pas estomacar-nos pels passadissos o fer-nos la punyeta mútuament de forma més o menys encoberta.
Aquesta alternativa existeix i en diem MEDIACIÓ.
A l’institut disposem d’un servei de mediació format per noies i nois del centre. Enguany són alumnes de 1r de Batxillerat i se n’incorporaran més de 3r d’ESO, que faran un curs de formació per poder exercir les funcions de mediadors.
En la mediació, una parella de mediadors es troben amb nois i noies del centre entre els quals s’hagi produït un conflicte que no s’ha resolt, de comú acord i de manera absolutament voluntària. Els mediadors són neutrals i no es posen de part de ningú sinó que faciliten que les diverses parts puguin parlar i trobar una solució conjunta –la solució tampoc la donen els mediadors.
El professorat o l’equip directiu no participa directament de la media-ció, sinó que promou que aquesta es pugui produir sense la seva intervenció explícita.
La mediació pot ser una bona alternativa a l’aplicació del Reglament de Règim Interior –amb totes les sancions que aquest contempla– i, en molts casos, la bona disposició dels alumnes a mediar pot suposar un atenuant a tenir en compte.
Us animem que feu us del servei de mediació si en un moment donat considereu que us pot caldre. Demaneu-ho als vostres tutors o tutores així com a algun representant de l’equip directiu del centre, o també al servei de psicologia.
La mediació vol ser l’exemple més clar de la dita que indica que par-lant, la gent s’entén.
..........................................................................................................................................................
EL MILLOR ALUMNE, Miguel Ángel Santos Guerra
Traducció a
càrrec de Dolors Falgàs (psicopedagoga de l'institut Jaume Vicens Vives)
Ha començat el nou curs
escolar. Moment carregat d’il·lusions, temors i reptes. Les famílies han estat
cruelment i prudentment advertides per les botigues que llancen llurs missatges
publicitaris. Les grans editorials fan el seu agost a costa de l’anomenat “ensenyament
gratuït”. Les butxaques, ja quasi buides després de l’estiu, reben un nou
atracament. Els escolars comencen a pensar en la restricció de les llibertats i
els docents recorden amb major o menor grat les tasques i sobretot, els seus
companys. En la ment del professorat, hi ha la presència d’un nou grup
d’alumnes (cada any és nou, sempre té la mateixa edat, encara que la nostra
vagi avançant), que ara és una incògnita i una esperança.
A l’estiu, tan propici per a la lectura (dic això pels escolars que
identifiquen els llibres amb els deures, la lectura amb les obligacions
ingrates) ha arribat a les meves mans (les seves) un formós relat de Carlos
Joaquín Durán titulat Virtudes Choique.
El comparteixo amb el lector.
Virtudes era una docent que treballava en una escola situada al peu d’un
turó. Era l’única docent del lloc i s’encarregava de tocar la campana, de fer
la neteja, de treballar la parcel·la. Era robusta, morena i tenia al seu càrrec
56 nens. Diu J. Durán que “estava
plena d’invents, de contes i d’expedicions”. Els nois no es perdien ni un dia
de classe: a més de jugar amb ells escoltava llurs històries.
Un dia, un dels nens, Apolinario Sosa, va arribar a casa seva amb una
noteta de la mestra que assegurava als pares que el seu fill era el millor de
la classe. Al dia següent, un altre nen va portar a casa seva una nota
semblant, i així un altre nen i un altre més, fins que els 56 nens van portar a
casa seva el mateix missatge de la mestra que assegurava als pares que el seu
fill era el millor alumne.
I no hauria passat res si en rebre la noteta, l’apotecari hagués reaccionat
com els altres pares. Contràriament a la resta, aquest va decidir fer una gran
festa i va començar a escriure una carta a la Srta. Virtudes en
la qual la convidava, i també als altres nens i famílies, per al dissabte
següent. Se’n va muntar una de bona. Cada nen ho va comentar a casa i, com
passa sempre entre la gent senzilla, ningú va faltar a la festa i tots van
estar disposats a divertir-se.
Al mig de la reunió, l’apotecari va demanar silenci per a anunciar la raó
de la festa. Els havia reunit per comunicar-los que el seu fill havia estat
nomenat per la mestra el millor alumne de la classe. I els va convidar a
brindar pel seu fill que havia honrat al seu pare, al cognom i al país.
Cap va aixecar el vas, cap va aplaudir. Els pares van començar a mirar-se
uns als altres força seriosos; el primer a parlar va ser el pare d’Apolinario
Sosa que va dir que no brindava, perquè “l’únic millor” era el seu fill. Immediatament
el pare d’una nena ja quasi se li acostava per pegar al Sr. Sosa dient-li que
l’única millor era la seva filla.
Varen començar els crits, insults, baralles. El pitjor fou que varen
acusar la mestra com a culpable d’aquell
conflicte. Un pare va dir:
- Aquí la responsable de tot és la Srta. Virtudes
Choique, que ha mentit; ens ha dit a tots els pares el mateix: que el nostre
fill és el millor alumne.
I Virtudes, que fins ara s’havia mantingut callada, va prendre la paraula i
digué:
- Jo no els he mentit i els explicaré per què el que he dit és veritat. Quan
dic que Apolinario Sosa és el millor alumne no menteixo, perquè encara que és
desordenat, és el més disposat a ajudar amb el que calgui. Tampoc menteixo quan
dic que aquell és el millor en Matemàtiques, però no és precisament gaire
servicial. I aquella que és una busca-raons de primera, és la millor escrivint poesies. I aquell, que és poc hàbil
per a l’Educació Física, és el millor alumne en Dibuix. Cal que continuï
explicant-ho? Ho entenen? Sóc la mestra de tots i haig de construir el món amb
aquests nois. Com aixecaré la societat, amb el millor o amb el pitjor?
A poc a poc cada pare va buscar el seu fill. Els més grans estaven molt
seriosos, en canvi els nois estaven molt contents. Cada pare va anar mirant el
seu fill amb ulls nous, perquè fins ara havien vist sobretot el defecte. Els
pares varen anar comprenent que cada defecte té una virtut que li fa contrapès
i que és necessari destacar, subratllar i valorar. L’apotecari, que era
l’organitzador de la festa va dir:
- Bé, el menjar és a punt i hem de multiplicar aquesta celebració per 56.
Fins aquí el conte de Duran.
Des d’aquí les inevitables i evidents conclusions d’una mestra que acaba de
rebre un grapat de nens i nenes que (tant de bo) celebrin de per vida la sort
d’haver-se trobat amb ella. Des d’aquí les juguesques de pares i mares que
enviaran llurs fills a les escoles, conscients que la tasca que realitza dependrà
de la seva participació. I també les reflexions dels alumnes que, sabent-se
protagonistes d’un procés que sense ells serà inútil, assumeixin la
responsabilitat d’aprendre i de millorar.
Sempre m’ha cridat l’atenció
la facilitat amb què els nens aprenen a parlar i la dificultat amb què aprenen
a llegir i escriure una vegada incorporats a l’escola. Un dels factors que
expliquen la dificultat és l’homogeneïtzació que es produeix a la institució
escolar. En ella tots han d’aprendre el mateix, de la mateixa manera, en el
mateix lloc i al mateix temps. Haurem de pensar en com acomodar l’escola a cada
nen i no en com obligar cada alumne que s’ajusti a les exigències de l’escola.
La diversitat és un repte, una exigència i una riquesa incalculables. Ens equivoquem
quan creiem que és una tara, una condemna i
un motiu d’empobriment per a tots. Si
aconseguim que cada nen se senti el millor de l’escola, aporti el millor de si
mateix a l’escola, haurem avançat un gran tram en el camí de la millora.
El començament de curs no
només pertany als protagonistes de l’escola (polítics, professorat, alumnat,
personal d’administració i serveis, famílies d’alumnes); afecta, en una
democràcia, a qualsevol ciutadà que ha de ser sensible davant els compromisos
que l’educació genera. Subscric amb entusiasme el pensament d’Ernesto Sábato:
“la recerca d’una vida més humana ha de començar per l’educació". Així sigui.
Així és.
CONSIDEREU QUE ELS DEURES A L’INSTITUT SÓN NECESSARIS?
Per: M. Dolors Falgàs Sau (psicopedagoga del Vives)
Un dels experts de la Universitat de València, Luis Miguel Lázaro subratlla que hi ha una correlació entre la realització de deures i els resultats acadèmics sempre que la seva càrrega no sigui excessiva, perquè en aquest cas provoquen aversió. A alguns alumnes que no n’han fet quasi mai, quan arriben a primer d’ESO és molt difícil perquè si no s’ha assolit l’hàbit suposa molt d’esforç iniciar-los.
Als Estats Units s’aplica la regla dels 10 minuts de la Duke University, que consisteix a començar amb deu minuts diaris el primer any d’escolaritat obligatòria i anar-los incrementant en 10 minuts més per curs, fins a arribar als 120-150 minuts en els alumnes de Batxillerat.
Diuen que els finlandesos fan aquests deures al transport escolar, mentre que els coreans (nivell educatiu similar a Finlàndia) fan molts deures i un alt percentatge de nens assisteixen a classes de reforç.
Sempre que parlem de regles generals ho compliquem, perquè hi ha nens als quals no els cal fer–ne cada dia i d’altres que no necessiten que ningú els ajudi. Penso que és important que els pares s’impliquin i vegin què saben els seus fills i què no. Ens estalviarem problemes a 4t d’ESO amb els consells orientadors (hi ha pares que no volen veure el que no saben els seus fills i les seves filles), però hi ha famílies, algunes monoparentals, d’altres de nivell educatiu baix, d’altres amb altres problemes, que no poden ajudar-los, així que els deures es converteixen en una font de desigualtat, i els mestres hauríem d’estar pendents de compensar aquestes desigualtats (total una feina més , ja no ve d’aquí).
També es diu que els bons alumnes no en necessiten. No hi estic d’acord, segurament no necessiten uns deures mecànics o repetitius que sí poden anar bé per alguns nens i nenes de necessitats educatives especials, però he vist massa nois que eren molt bons a infantil fracassar per aquesta manca d’hàbit (tot i que és una més de les variables, penso que pot arribar a ser important).
Coincideixo amb Joan Domènech quan afirma que la coordinació de l’equip docent és bàsica, perquè pot passar que un dia es poden acumular tasques de moltes assignatures, i l’endemà no tenir-ne cap.
I ja no cal dir la interferència que suposa coincidir amb les activitats extraescolars. Molts nois i noies fan esport, la qual cosa els suposa una inversió de tres a sis hores setmanals sense comptar els partits, i encara que els entrenadors diguin a principi de curs que primer són els estudis, després venen les incoherències: si no has anat a entrenament no jugues.
..........................................................................................................................................................
LA FELICITAT I LES GRANS CONFUSIONS SOBRE EL TEMA
Per: Ernest Luz (psicòleg del centre)
Fa uns anys es va dur a terme un estudi científic en una universitat americana (com no?), en el qual es preguntava a les persones entrevistades què demanarien si poguessin demanar un desig a un geni d’una llàntia meravellosa. Les respostes foren múltiples:
- Vodria ser multimilionari- Voldria ser una dona guapíssima
- Voldria ser famós i admirat
- Etc...
Una vegada els investigadors havien rebut la resposta, immediatament es demanava als entrevistats “Per què voldries això?”. Per exemple: “Per què voldries ser multimilionari?” o “Per què voldries ser una dona guapíssi-ma?”. I quan aquests responien, els investigador tornaven a preguntar “Per què voldries...?”.
I sabeu què va concloure l’estudi? Doncs que si s’anava preguntant “Per què...?” prou vegades, tothom acabava responent el mateix: “PERQUÈ VULL SER FELIÇ!!!”
Així doncs, tots VOLEM SER FELIÇOS –tothom en un estat prou saludable, s’entén-.
Si acceptem això, fixeu-vos que ja no té sentit la pregunta “QUÈ VOLEM?”. Volem ser feliços.
La pregunta interessant passa a ser: COM PUC ARRIBAR A SER FELIÇ?
Doncs bé, aquest espai és massa reduït com per respondre de manera extensa a una qüestió tan interessant i primordial. Però sí que podem donar alguna pista sobre el tema i mirar de desvetllar una GRANDÍSSIMA CONFU-SIÓ.
Per començar, quina és aquesta GRANDÍSSIMA CONFUSIÓ?
Doncs és la que iguala la FELICITAT a la capacitat de CONSUMIR.
És de tots conegut que vivim en una societat de CONSUM que promou el COMPRAR, el POSSEIR, el TENIR, els DINERS, etc.
I el missatge subliminal és FELICITAT = TENIR.
Què en diu la Psicologia Positiva al respecte? Un autor molt important, psicòleg americà (com no?), que s’anomena Martin Seligman, és molt clar en aquest sentit: “NECESSITEM UNS MÍNIMS PER COBRIR LES NOSTRES NECESSITATS BÀSIQUES, però més enllà d’aquests mínims, POSSEIR, TENIR MÉS, ACUMULAR DINERS, COMPRAR MÉS... no té relació amb això que busquem tots: la FELICITAT”.
Què ens fa feliços, doncs?
Segons Seligman, les relacions humanes de qualitat –tenir bons amics, tenir bona relació amb els pares, amb el xicot o xicota-, desenvolupar-nos i realitzar-nos en allò que fem –aprendre, desenvolupar una professió d’acord amb les nostres fortaleses-, i fer un servei als altres –altruisme, voluntariat, bona disposició-.
Conclusió. Sembla que NO hem de permetre que ens ENLLUERNIN amb tot allò que podem TENIR –a nivell de publicitat, per exemple- perquè ens podem trobar que després dels molts esforços fets per TENIR allò, acabem descobrint que la FELICITAT AUTÈNTICA prové d’altres coses.
Mentre hi aneu pensant, QUE SIGUEU MOLT FELIÇOS!!!
..........................................................................................................................................................
Un dels temes més importants per als adolescents és l’amor. Però, entenem correctament aquest concepte? L’Ernest Luz ens explica quina diferència hi ha entre amor i enamorament.
ENAMORAMENT i AMOR: la gran CONFUSIÓ
Per: Ernest Luz (psicòleg del Vives)
Per què en diuen AMOR quan volen dir ENAMORAMENT?
Una de les grans confusions de tots els temps és la que relaciona ESTIMAR ALGÚ amb el fet d’ ESTAR-NE ENAMORAT o ENAMORADA. No és ni de bon tros la única GRAN confusió (promoguda socialment o no) dels nostres dies.Altres confusions (premeditades, probablement) serien, per exemple, PLAER amb FELICITAT, o SATISFACCIÓ amb CONSUMISME. Realment ens pot ajudar molt saber-ne DISTINGIR les DIFERÈNCIES.
Quantes lletres de cançons no ens parlen d’ AMOR quan volen dir ENAMORAMENT? Quants poetes i literats no han parlat del mateix i generat més confusió encara?
Anem a definir l’ENAMORAMENT i a veure’n algunes diferències respecte de l’AMOR. I ho farem per mitjà d’un breu qüestionari. Respon SÍ o NO, si us plau.
1- El cor et batega més fort i notes un pessigolleig a l’estómac quan el veus o la veus, o simplement te l’imagines?
2- Si no et correspon, et marxa la gana i, fins i tot, el son?
3- Si et correspon, et sents el/la noi/a més feliç del món?
4- Et costa imaginar que ell/a pugui tenir algun defecte?
5- Consideres que sense ell/a la vida no té sentit?
6- Et costa treure-te’l/la del cap?
7- Quan estàs amb ell/a el temps passa volant?
8- Has canviat les teves prioritats per estar amb ell/a?
9- Si no et sents correspost/a, ho vius com si fossis a l’infern?
10- Has actuat de manera no habitual en tu solament pel fet de ser-li agradable?
Si la majoria de respostes són AFIRMATIVES, pots considerar seriosament la possibilitat que estiguis ENAMORAT o ENAMORADA.
Has de saber que et trobes en un ESTAT ALTERAT DE CONSCIÈNCIA en el qual la química del cervell (fenietilamina, dopamina i oxitocina, entre altres substàncies) estan produint els efectes que notes.
En l’ENAMORAMENT els paràmetres fisiològics es troben alterats però també les percepcions i els pensaments. La biologia i la psicologia pròpies de l’ENAMORAMENT NO tenen res a veure amb les de l’AMOR.
Has de saber que aquest estat d’ENAMORAMENT té DATA DE CADUCITAT. És un estat que dura un temps i, atès que consisteix en un AUTOENGANY de la percepció, pot resoldre’s –tot i que no sempre- per mitjà d’un DESENGANY.
Has de saber que, si ets correspost/a, podràs gaudir de l’experiència però que et caldrà posar-hi una mica de SENY, per regular la intensitat del que sents i no haver-te de penedir del que hagis pogut fer o dir, mentre t’has sentit ENAMORAT/DA.
Has de saber que NO tots els ENAMORAMENTS acaben en AMOR. I que per estimar algú NO cal necessàriament haver passat per un ENAMORAMENT.
Segons el Diccionari de la Llengua Catalana , l’AMOR és una inclinació o afecció PROFUNDA envers una persona.
L’ENAMORAMENT és INVOLUNTARI, però l’AMOR és un acte de VOLUNTAT PLENA.
En l’ENAMORAMENT el benestar és extraordinari, però també ho pot ser el patiment, atesa la intensitat de la vivència.
Cada cosa, pel seu nom. Que no et venguin GAT per LLEBRE!!!
